Aquest text va ser elaborat amb motiu d'una entrega per l'assignatura El problema del sentit, part del màster de Filosofia pels Reptes Contemporanis de la UOC.
El sentit del nostre temps
Les estrelles viuen mantenint un delicat equilibri de forces. La seva pròpia gravetat, generada a causa de la seva massa, és una força que lluita per comprimir i col·lapsar l'estrella. Al centre de l'estrella, però, les reaccions de fusió nuclear desencadenen una energia descomunal, que contrarresta la força de la gravetat. De vegades, aquest equilibri es trenca —s'exhaureix el combustible al centre— i l'estrella col·lapsa, ja que no hi ha res que aturi la força de la gravetat. Quan comença a cremar un altre combustible, l'estrella entra en una altra etapa de la seva evolució, fins que aquest també s'exhaureix. Al final de la vida de l'estrella, si aquesta és prou massiva, res no pot aturar el col·lapse: no hi ha nous combustibles per a cremar. L'estrella implosiona i tota la massa es concentra en un punt de densitat infinita: la singularitat, i es converteix en un forat negre.
Si des de la llunyania, flotant en l'espaitemps, observéssim el forat negre, no veuríem la singularitat. Aquesta està protegida pel que s'anomena horitzó d'esdeveniments: una frontera invisible que ho empresona tot. Res no hi escapa. Veuríem, literalment, un forat negre. Des del nostre punt de vista, tot allò que hi cau se'ns apareixeria gairebé congelat en el temps, caient infinita i indefinidament.
Més enllà de l'horitzó d'esdeveniments l'espaitemps perd tota familiaritat. La singularitat ja no és un punt en l'espai, és un punt en el futur, del qual ningú no se'n pot escapar.
El nostre present s'inscriu en l'espaitemps liminal que constitueix l'horitzó d'esdeveniments. Observem la nostra caiguda inexorable1 cap a la singularitat. L'observem com aquell qui flota a l'espaitemps, sabem que ja hem atravessat l'horitzó però ens veiem congelats en la frontera: atemporals, ahistòrics.
L'horitzó d'esdeveniments com a espaitemps liminal del present
El nostre present està marcat per dues escales temporals. L'escala temporal del capitalisme neoliberal és la de l'immediatesa: podem obtenir allò que vulguem de forma virtualment immediata amb un clic. Informació, serveis, objectes materials, entreteniment…, vivim immersos en una temporalitat instantània, que ens estimula, ens satura, ens esgota i ens aclapara. Aquesta escala temporal no deixa espai per a la reflexió ni la digestió d'allò que estem vivint. Com diu Daniel Inclán (MACBA Barcelona Oficial, 2019), cada dia una nova informació paralitza o sorprèn, que no acabem de processar perquè n'apareix una altra: el nostre vincle amb l'avui és una suma d'instants.
Viure en el present de la immediatesa ens distreu i ens imbueix un relat de progrés, de meravella davant l'avanç científic i tecnològic, la globalització, lliure elecció, emancipació. Ens fa creure en una suposada autonomia individual i en la satisfacció del desig com a grans èxits d'una societat capitalista neoliberal. Encara habitem els ecos de la narrativa postmoderna.
El relat del progrés, però, coexisteix amb relat de la catàstrofe: el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, la instrumentalització de la raó, la repressió, les massacres, la precarietat, l'explotació i una societat cada vegada més patològica. La insostenibilitat d'un creixement indefinit a un planeta de recursos finits és més evident que mai i les conseqüències de l'acció humana són inevitables: conseqüències a escala planetària i de l'ordre dels 100.000 anys. L'ésser humà ha esdevingut una força geològica. Hem entrat en l'època de l'Antroposcè.
El relat de la catàstrofe ens diu que crisi té dimensions medioambientals, econòmiques, socials, energètiques, geopolítiques i tecnològiques, i que ja és inevitable. Si em permeteu estirar una mica més l'analogia, l'estrella de la civilització humana literalment no té més combustible per a cremar: el futur és el col·lapse, pel seu propi pes, de la humanitat tal i com la coneixem.
El present, doncs, és el trànsit —l'espai (temporal) liminal— cap al col·lapse. Pensem en espais liminals que ocupem en el dia a dia: els ascensors, els autobusos, els aeroports… Ocupem aquests espais amb una actitud d'espera, i omplim l'espera amb tota mena de distraccions. No és també així la manera en com estem vivint el present?
La caiguda inexorable cap a la singularitat
Escriu la Marina Garcés a Nova il·lustració radical que la nostra és una condició pòstuma, perquè habitem després de la mort, perquè la irreversibilitat de la nostra mort civilitzatòria pertany a una experiència del 'ja va ser' (Garcés Mascareñas, 2017).
La condició pòstuma és la d'una existència més enllà de l'horitzó d'esdeveniments. Creuar l'horitzó és una sentència de mort, perquè la singularitat és el futur inevitable de tot allò que l'ha creuat. Encara no hem arribat al col·lapse, però ja és ineludible. De forma efectiva, ja hem mort.
De la mateixa forma que la física no pot dir res sobre el que succeeix dins d'un forat negre, no ens pot dir quin és el futur que ens espera. Tenim probabilitats, estimacions, marges, però la física encara no té un model que descrigui el clima acuradament, perquè encara hi ha molt per aprendre sobre els sistemes caòtics. Així doncs, ens enfrontem a un gran interrogant.
Transformar l'observar la caiguda en pensar la caiguda
Davant l'autoconsciència de la caiguda ens envaeix la impotència. Les nostres vides ja no depenen de nosaltres mateixos: som una força geològica com a col·lectiu, no com a individu, i l'acció individual sembla inútil. Aquesta realització ens deixa com ens veuríem si miréssim el forat negre des de fora: paralitzats.
Diu Daniel Inclán que els habitants del segle XXI patim d'orfandat històrica: som persones sense atributs històrics, sense compromisos amb el temps ni amb les existències que van estar abans de nosaltres (MACBA Barcelona Oficial, 2019). L'ahistoricitat característica del nostre present, l'oblit del passat, és també l'evitació del futur. Preferim flotar en el llindar a enfrontar-nos amb el col·lapse.
Així doncs, el present és fragmentari: dues narratives que semblen irreconciliables coexisteixen i les escales de temps produeixen experiències individuals alienades. Potser, doncs, el sentit del present és recollir els fragments, aprendre a pensar-los. La immediatesa del nostre present ens demana reaccions instantànies-instintives, i el reduccionisme i la simplificació són les eines que utilitzem per sobreviure al ritme de la immediatesa. Cal un nou pensament que superi aquesta tendència i que pugui reintegrar la realitat fragmentària.
Diu la Marina Garcès que el sentit de la nostra condició pòstuma no està en el futur amenaçador que ens pinten, està en un passat que encara és el nostre present, un present que encara no hem superat (CCCB, 2016). Seguint la línia de la Hannah Arendt, digerir aquest passat, comprendre'l, ha de produir una reconciliació amb el món. Com diria Adorno, el concepte ha de fer l'esforç per curar les ferides que necessàriament inflingeix el propi concepte (Adorno, 1976).
Potser el sentit del present és entendre la mort, transitar aquesta mort, sense perdre de vista que en el trànsit també n'hi ha, de vida. Si estiro una mica més l'analogia: pot existir un més enllà de la singularitat, atravessar un forat negre pot significar aterrar en un món nou. Com diu Daniel Inclán: "Hay que cuidar la ruina, porque de la ruina saldrán los otros mundos posibles." (MACBA Barcelona Oficial, 2019)
El pensar, sempre, haurà d'estar acompanyat de l'acció, doncs com diu la Brigitte Vasallo "un pensament que no actua és estèril i una acció que no pensa és efímera." (CCCB, 2016)
Cal transformar la mitologia que envolta la narració de la catàstrofe en alguna cosa que ens permeti treballar: "Hace falta, no solamente un verdadero estado del arte —o mejor, un análisis sistémico— sobre la situación económica y biofísica del planeta, sino ante todo una visión de conjunto de lo que podría ser un colapso, de cómo podría desencadenarse y de sus implicaciones psicológicas, sociológicas y políticas para las generaciones presentes. Es necesaria una auténtica ciencia aplicada e interdisciplinar sobre el colapso." (Servigne et al., 2021)
La relació entre el subjecte, la història i el sentit de la llibertat enfront dels efectes de la nostra acció històrica, com a espècie, sobre el planeta i el seu futur
La tradició occidental està acostumada a pensar amb dicotomies. Com escriu la Hannah Arendt a El concepto de historia antiguo y moderno (Arendt, n.d.), la història fins ara s'ha entès com a l'acció humana sobre un rerefons estàtic representat per la natura, que era allò cíclic i immutable que actuava com a decorat. La dicotomia està en la distinció entre el mortal i l'immortal, també entre allò humà i allò natural. Es tracta d'una diferència auto-imposada, construïda, que ara es trenca violentament. L'imaginari de la separació entre allò humà i allò natural es difumina: l'humanitat també inicia processos naturals. (Arendt, n.d.) Copsar aquesta realitat, és tot un repte:
"To call ourselves geological agents is to attribute to us a force on the same scale as that released at other times when there has been a mass extinction of species.” (Chakrabarty, 2009)
Aquesta realització trenca la tradició, o com escriu la Svetlana Aleksievich:
"l'individu ha entrat en disputa amb les representacions precedents de si mateix i del món. Quan parlem del passat o del futur, introduim en aquestes paraules la nostra representació del temps, pero Txernòbil és sobretot una catàstrofe del temps."(Aleksievich, 2016)
Les categories de pensament del passat per digerir noms propis com Auschwitz o Txernòbil ja no serveixen. Així doncs, la història ha de mutar en quelcom que abasti un subjecte més ampli i que renunciï a les diferències i les dicotomies com a base.
De la mateixa forma, el sentit de la llibertat es posa en dubte. Afirma Chakrabarty que donar llibertat implica donar energia i que per tant, la història de l'escalfament global posa un interrogant en la història de la llibertat (CCCB, 2015), doncs la llibertat moderna s'aixeca sobre la base sempre en expansió de l'ús de combustibles fòssils. (Chakrabarty, 2009)
A la segona tesi, Chakrabarty escriu: "Freedom has, of course, meant different things at different times, ranging from ideas of human and citizens’ rights to those of decolonization and self-rule. Freedom, one could say, is a blanket category for diverse imaginations of human autonomy and sovereignty." (Chakrabarty, 2009)
És l'actual concepte de llibertat concebut a la Il·lustració realment inherentment lligat al col·lapse o hi ha més subtileses i complexitats involucrades? "Bajo el gobierno de una totalidad represiva la libertad se puede convertir en un poderoso instrumento de dominación" (Marcuse, 1999) escrivia Marcuse, i "La tierra enteramente ilustrada resplandece bajo el signo de una triunfal calamidad" (Horkheimer et al., 2006), escrivien Adorno i Horkheimer.
És possible concebre una llibertat que no resulti en l'atemptat contra l'existència?
Una cosa està clara: "whatever our socioeconomic and technological choices, whatever the rights we wish to celebrate as our freedom, we cannot afford to destabilize conditions (such as the temperature zone in which the planet exists) that work like boundary parameters of human existence." (Chakrabarty, 2009)
Qui és nosaltres?
No és fàcil respondre a aquesta pregunta. Si bé la crisi ens afecta com a col·lectiu d'espècie —tot i que també ens afecta de forma diferencial, doncs el capitalisme produeix geografies desiguals (MACBA Barcelona Oficial, 2019)—, la responsabilitat sobre l'acció històrica que l'ha desencadenada pertany a occident, al sistema econòmic capitalista i als modes de dominació que el caracteritza.
"All the anthropogenic factors contributing to global warming—the burning of fossil fuel, industrialization of animal stock2, the clearing of tropical and other forests, and so on—are after all part of a larger story: the unfolding of capitalism in the West and the imperial or quasi-imperial domination by the West of the rest of the world." (Chakrabarty, 2009)
És imperatiu que si pensem un nosaltres com a espècie, no esborrem la responsabilitat ni la necessitat de reparació intra-espècie.
El Dipesh Chakrabarty afirma que els humans no poden tenir experiències d'espècie perquè no hi ha fenomenologia associada a l'espècie, i que els conceptes no poden ser mai experimentats (Chakrabarty, 2009). Estic en desacord.
D'una banda, considero que tota categoria és un concepte, i que les experiències s'emmarquen dins del concepte quan es revisen intel·lectualment. Puc emmarcar algunes de les meves experiències com a individu dins la fenomenologia de ser dona, només si el concepte dona existeix en la meva societat i l'he aprehès intel·lectualment. D'altra banda, aquestes categories i conceptes es creen, molts cops, davant de l'alteritat. Si un ésser humà viu permanentment alienat de la natura i d'altres espècies, potser davant la pluralitat i diversitat de l'experiència humana no serà capaç de concebre un nosaltres com a espècie.
Pensar un nosaltres com a espècie m'ha fet recordar el missatge d'Arecibo, mostrat a la figura 1. Un grup d'astrònoms i astrofísics van dissenyar una seqüència de bits, que van ser transmessos per ràdio cap a l'espai, amb l'objectiu d'explicar l'espècie humana a una alteritat extraterrestre. Van triar comunicar el nombres atòmics dels elements que composen el nostre ADN, els nucleòtids de la doble hèlix, l'alçada mitjana i el planeta Terra com a localització dins el sistema solar.
Tanmateix, penso que pensar-nos com a espècie segueix plantejant-nos una separació del no-humà. Concebre un nosaltres limitat a l'espècie conté el risc de caure de nou en legitimitzacions de l'explotació dels nostres companys de planeta, els animals no-humans. I si alguna cosa hem après és que els sistemes d'opressió es reprodueixen i estan interconnectats. L'espurna de la dominació crea un foc que es descontrola i s'escampa per tots els àmbits de l'existència.
Si continuem pensant que els animals només existeixen com a membres de la seva espècie i no com a individus (Arendt, n.d.) —una convicció, lamentablement, imperant en el discurs actual— alimentarem la creença que hi ha éssers que no mereixen consideració moral. És una creença que porta a deshumanitzar a companys intra-espècie —a animalitzar-los!— i a justificar modes de dominació. Mentre l'animal estigui animalitzat de la forma en què ho està avui dia, l'humà també serà animalitzat.
Per tant, doncs, proposo un nosaltres que no es limiti a l'espècie humana. Que no fragmenti les existències. Que englobi tots els afectats per la acció històrica de la dominació occidental: un nosaltres planetari, pertanyent a la biosfera. Això, sense dubte, té una fenomenologia específica que podem experimentar. En aquest sentit, tenim molt per aprendre dels indígenes que encara conserven les cosmovisions de l'espècie humana com a part d'un tot viu.
Així ho explica el Jason Hickel a Less is more:
"This is the thing about ecology: everything is interconnected. It’s difficult for us to grasp how this works, because we’re used to thinking of the world in terms of individual parts rather than complex wholes. In fact, that’s even how we’ve been taught to think of ourselves – as individuals. We’ve forgotten how to pay attention to the relationships between things. Insects necessary for pollination; birds that control crop pests, grubs and worms essential to soil fertility; mangroves that purify water; the corals on which fish populations depend: these living systems are not ‘out there’, disconnected from humanity. On the contrary: our fates are intertwined. They are, in a real sense, us." (Hickel, 2020)
Per a tancar la reflexió, comparteixo la imatge Pale blue dot (figura 2), que recomano contemplar amb el monòleg que l'acompanya.
"Look again at that dot. That's here. That's home. That's us." (Sagan, 1994)
Referències
- MACBA Barcelona Oficial. (2019). "El estado sin tiempo: un presente sin pasado", a cargo de Daniel Inclán. Retrieved from https://www.youtube.com/watch?v=RMy6Mk2spDg
- Garcés Mascareñas, M. (2017). Nova il·lustració radical. Editorial Anagrama.
- CCCB. (2016). "Inacabar el món", a càrrec de Marina Garcés. Retrieved from https://www.cccb.org/es/multimedia/videos/marina-garces/223347
- Adorno, T. W. (1976). Terminología filosófica. Taurus Ediciones.
- Servigne, P., & Stevens, R. (2021). Colapsología (M. Suárez Bravo, Tran.; Segunda edición).
- Arendt, H. El concepto de historia antiguo y moderno. In Entre pasado y futuro: ocho ejercicios sobre la reflexión política. (pp. 49–100). Península.
- Chakrabarty, D. (2009). The Climate of History: Four Theses. The University of Chicago Press, 35(2), 197–222. doi: 10.1086/596640
- Aleksievich, S. (2016). Entrevista de l’autora a si mateixa sobre la història silenciada i sobre per què Txernòbil posa en dubte la nostra visió del món. In La pregària de Txernòbil. Crònica del futur. 978-84-15539-92-6.
- CCCB. (2015). La condició humana en l’Antroposcè, a càrrec de Dipesh Chakrabarty. Retrieved from https://www.cccb.org/es/multimedia/videos/dipesh-chakrabarty/221059
- Marcuse, H. (1999). One-dimensional man: studies in the ideology of advanced industrial society (2. ed., reprint). London: Routledge.
- Horkheimer, M., & Adorno, T. W. (2006). Dialéctica de la Ilustración: Fragmentos filosóficos (8. Aufl, Number serie filosofia). Madrid: Trotta.
- Hickel, J. (2020). Less Is More. Random House.
- Sagan, C. (1994). Pale Blue Dot. Retrieved from https://www.youtube.com/watch?v=wupToqz1e2g&ab_channel=carlsagandotcom
Notes a peu de pàgina
-
No em malinterpreteu amb aquesta analogia: en cap moment no vull afirmar que la trajectòria històrica és determinista. És, tot i així, un pensament comú entre astrofísics: una de les resolucions de la paradoxa de Fermi (el fet que estadísticament la vida intel·ligent a l'Univers existeix abundantment contraposat amb el fet que no n'hem detectat cap) és la teoria que el destí de tota civilització intel·ligent és l'autoextermini. I és una pregunta interessant. Estan totes les civilitzacions condemnades a la implosió i el col·lapse? ↩
-
Voldria remarcar que la paraula 'stock' en referència a individus sentents no-humans evidencia el mecanisme de reducció dels animals a biocapital i posa de manifest la lògica de dominació mitjançant el llenguatge. ↩